diumenge, 30 de desembre de 2012

Vi més negre que la teva consciència


La Tribu 2011 - Vino Tinto DO Valencia



És temps de descobertes, de petits tresors amagats en les lleixes de les botigues de barri, d'escoltar el consell del botiguer, i deixar fer...

Marxem al sud, i d'allà venen dos vins bons, econòmics i amb ganxo. El primer dels dos ve d'Almansa, més a l'interior d'Ontinyent i es diu LAYA, fet de garnatxa tintorera i monastrell. D'un preu menor de sis euros és un vi que promet moments deliciosos dins i fora de la taula. Vi concentrat, afruita, amb tocs de vainilla i canyella, juganer de principi a fi.

El segon en discordia ve d'una mica més amunt, de València. LA TRIBU, meitat syrah, meitat monastrell. Més suau, més delicat, més adient a paladars femenins, potser, mai se sap, és un vi que no et deixarà indiferent. Fresc, complexe, torrat lleument, poc temps a la barrica, però ben aprofitat. El seu preu és menor de cinc euros, poc més se li pot demanar a un vi de la terra!

Ara només manca bona companyia, i una taula assortida de menges suculentes. Això ja us ho deixo per vosaltres, però abans d'acomiadar l'any, em ve de gust compartir el que estic escoltant. LISA LOEB & NINE STORIES, i el seu disc Tails, és una bona banda sonora per dir-li a ella o a ell tot allò que portes amagat.

Bé, això és tot amics. Espero que el vi i la música siguin el pretext perfecte per acabar una nit màgica, on tingueu com a penyora aquella roba interior que acompanyarà la reminiscència del desig...







dijous, 20 de desembre de 2012

Demo(cràcia), segueix gaudint del joc!

Fa temps que afirmo, i no sóc l'únic, que trobo a faltar escriptors compromesos amb la realitat contemporània, i que estic cansat de tant de llibre sobre la guerra civil, i les seves conseqüències. Doncs sembla que l'univers ha conspirat a favor meu per fer-me descobrir aquest fantàstic llibre, carregat de veritat, mala llet, periodisme, i literatura d'alt voltatge fet amb un estil molt particular i agressiu.
 Pablo Gutiérrez ens ofereix a Democracia una història plena de bellesa simbòlica, on el protagonista és Marco, un home que l'esclat de la bombolla immobiliària portarà a l'atur, i a un canvi radical de vida. Una baixada moderna als inferns d'una consciència malalta, per la fal·làcia d'una llibertat basada en el plaer buit, i impostor d'una immortalitat material, on en dolor està oblidat i llunyà.
El llibre també es vesteix d'informació, servida en safates condimentades amb un cinisme brillant, contundent del món de les finances, de com l'economia ha prostituït tot allò que ha tocat, com uns pocs homes avariciosos han danyat l'oasi de progrés del món occidental.
George Soros el 16 de setembre de 1992 va estar a punt de provocar una bancarrota a Anglaterra, venen en una sola operació deu mil milions de lliures esterlines, i obligant al Banc d'Anglaterra a devaluar la moneda d'immediat, guanyant de beneficis mil milions de dòlars. D'aquesta manera denunciava el lucre perniciós d'un sistema podrit del tot. Seguint Confuci direm que "en un país bien gobernado, la pobreza produce vergüenza; en un país mal gobernado, la riqueza lo hará".
El talent de Gutiérrez és enorme, sent un dels escriptors més contundents de l'actual literatura en llengua castellana: "¿Vosotros y nosotros? No hay ningún vosotros, ningún nosotros. ¿Son todos los americanos unos cabrones?. ¿Los que crearon Lehmna y los que confiaron en Lehman pidiendo préstamos que sabían que no podrían pagar?. ¿Es mayor la culpa de quien entrega el dinero o de quien lo toma prestado aprovechando la enajenación del prestamista?. Si los yanquis son unos hijos de puta entonces los europeos son unos acomplejados que quisieran ser yanquis y no lo consiguen porque les sobra bondad cristiana, declaración de derechos y tribunal de La Haya. Y los asiáticos, yanquis alienígenas en un mundo sucio y raro. Los africanos y los latinoamericanos no existen, se mueren demasiado pronto, a veces mueren solos y otras veces se matan entre ellos, están condenados a la extinción, como los osos polares. El resto (australianos, micronesios) sólo son figuritas decorativas necesarias para hacer turismo".
Així és Democracia, un mirall on es reflexa la bellesa i la lletjor de la societat que construïm. I és el nostre deure fer que aquesta imatge sigui diferent, que ens comencem a sentir orgullosos de la seva projecció, dels valors que l'envolten, com una aura que il·lumini la foscor.
 

 





diumenge, 9 de desembre de 2012

Five dollars baby, I love you more time...





Five dollars baby, I love you more time..., aquesta era la frase que tenia al cap just arribar, aquest estiu, a Vietnam. No és d'estranyar, que alguns de nosaltres, malalts ho reconec, tinguem en la memòria associativa d'aquest país la pel·lícula Apocalypse Now, per desgràcia nostra.

Però, no és d'això del que vull parlar avui, sinó d'un dels llibres que em vaig portar per fer aquest viatge, tant exterior, com interior (alerta: no confondre interior amb interiorisme by Ikea). En un país que viu segons l'estranya Trinitat: budisme, confucionisme i taoisme, no podia deixar a casa el fantàstic llibre d'Alan Watts, Taoísmo, de l'editorial Kairós.


 Aquest petit, però gran, llibre de poc més de cent pàgines és un recull de sis xerrades fetes per Alan en diferents moments de la seva vida, i té un caràcter introductori. En ell entendrem una mica més que és això del taoisme, els seus tres principis bàsics: el tao, el wu wei, i el te, d'una manera clara, didàctica, i establint analogies amb el món occidental, i oriental.

Watts fa un esforç per apropar dues cultures que durant molts anys s'han donat l'esquena, amb una visió holística, eclèctica, fugint dels dogmatismes ens apropa aquesta filosofia xinesa, i també, de retruc, el missatge japonès zen.

Val a dir, que Vietnam és un país que, si t'hi capbusses, et desorienta, et perturba i et sedueix alhora. A través de les paraules de Watts he pogut entendre alguna cosa del món oriental, seguint estant a les beceroles, naturalment.

Vinga doncs, us deixo una píldora filosòfica per a aquests temps de moltes presses per anar enlloc. Espero que sigui una digestió lenta i plaent, que vagi de gust!

dissabte, 8 de desembre de 2012

Ser ambaixador d'una promesa



Escollir les paraules per parlar de La promesa del alba de Romain Gary és d'allò més complicat. Saber destriar l'escriptor del personatge, la literatura de la biografia, la imaginació del fet verídic, tasca impossible d'assolir. Així és ell, capaç de guanyar dues vegades el Premi Goncourt, quan només es pot guanyar un cop, batallar en la segona guerra mundial com a pilot, condecorat amb la Creu de Guerra de mans de De Gaulle, anomenat caballer de la Legió d'Honor i Heroi de Guerra, capaç de comprendre nou llengües, diplomàtic francès i representant de Francia a l'ONU, i matar-se en el seu pis de París l'any 1980.

En aquest llibre Romain ens explica la seva vida sense pèls a la llengua, de l'amor malaltís de la seva mare cap a ell (capaç d'enviar-lo a matar a Hitler), de la seva recerca de la bellesa i de l'amor absolut (de petit arriba a menjar-se una sabata per demostrar el seu amor a una nena), de l'heroicitat i mediocritat de l'ésser humà, de la imaginació per suportar la pobresa, de la superació personal a través del desig dels altres.

Estem, sens dubte, davant d'un gran de la literatura, d'un caçador incansable dels plaers de la vida, d'un home atrapat per la melancolia d'un somni inabastable. A través de les pàgines d'aquesta història viatjarem per la Polònia orgullosa i derrotada, per l'arrogància salvadora d'Anglaterra, per la França creguda, elegant, majestuosa, pel nord d'Àfrica en moments convulsos.

Desfilarem sempre al límit de la vida i la mort, sabent que el pitjor no és morir, sinó no haver viscut prou. "He vivido" són les últimes paraules del mestre, i a fe de Déu que són certes.

dimecres, 14 de novembre de 2012

Sopa de llestos perdedors


http://www.biosfera.cat:8888/biosfera/wp-content/uploads/2010/01/carbasses.jpg

Després d'un intens estiu, i de molta feina torno a posar-me a escriure en aquest blog meu, amb el davantal posat. No hi ha millor manera de demanar excuses que fer-ho a través de l'amor treballat entre fogons. Vull compartir amb vosaltres una recepta de crema de carbassa que m'han ensenyat, la sopa de llestos perdedors.

Començarem per sofregir en una paella amb oli ceba, pastanaga, all,carbassa tallada a daus, i sal. Un cop daurat s'afegeix les pells de taronja i el gingebre ratllat. Passat uns minuts incorporem aigua o brou de verdures, i retirem les pells de la taronja. Deixem que passi el temps fins que aconseguim que els diferents ingredients assoleixen la textura desitjada. Aleshores agafem la batedora, i l'apliquem fins aconseguir l'amalgama buscat. Un cop perd una mica l'escalfor li afegim suc de taronja.

Una vegada la crema de carbassa arriba al plat, la podem acompanyar amb iogurt barrejat amb pebre negre i llimona, o nata agra. També hi ha l'opció per aventurats de posar-hi formatge parmesà, o una altra varietat que us agradi.

A la cuina, com a la vida tots són opcions vàlides. El que no pot fallar és la passió, i una dosi de risc. Per acompanyar aquest plat podreu triar el vi negre que vulgueu. Tranquils, els resistirà tots. Ara només manca que esmoleu les culleres, i us deixeu endur pel plaer de saber que sempre hi haurà quelcom nou a descobrir.

dijous, 21 de juny de 2012

La utopia de la Catalunya Soviètica



No us parlaré d'història novel·lada, del que podria haver estat i no fou, ni d'herois aliens a la por de morir, res d'això. Del que sí us vull parlar és de la influència de la revolució d'octubre en la vida, la societat i la política de la dècada dels vint i trenta a Catalunya.

El Ramon Breu en la seva obra, La Catalunya Soviètica, fa un abordatge seriós a les repercussions de la segona més gran revolució de tots els temps sobre un país que va fluctuar entre dues dictadures, i una guerra perduda.

En les gairebé dues centes pàgines surten personatges tan fascinants com Andreu Nin, El Noi del Sucre, el poc valorat Angel Pestaña, l'inici de formacions com el PSUC, el BOC, el PCC, els cinemes on passaven pel·lícules dels soviets com El cuirassat Potemkin o L'àngel blau, els viatges a Moscú de Pla, de Xammar, de Macià, sota el pseudònim de Monsieur Morel, l'ajuda de l'URSS als republicans amb armament i les famoses llaunes de carn, i moltes d'altres històries curioses, com els catalans, integrants de l'Exèrcit Roig, que van posicionar-se davant del Kremlin per defensar-lo de la probable invasió dels nazis.

En les èpoques actuals, on el feixisme financer ha arribat a quotes que sorprendrien al mateix Hitler, val la pena fer una ullada a la reraguarda històrica, per veure que els ideals no caduquen mai, i que hem d'aprendre dels errors, per espolsar-nos de sobre la manca d'acció.

Llàstima que la portada del llibre, estil Polònia, pugui restar, a priori, credibilitat a aquest magnífic, i deliciosament documentat llibre. Bona lectura!!!

diumenge, 10 de juny de 2012

És preferible morir de vodka que morir de fàstic, sóc en Maiakovski!

Hi ha poetes que al llarg de la història han estat silenciats per diversos motius: pel seu vessant provocador, pel seu incorformisme polític, pel seu sentit impúdic de la vida...

Us vull presentar un d'aquest,Vladimir Vladimirovitx Maiakovski, nascut a Georgia el 1893, i mort a Moscou el 1930. Poeta d'enorme talent va viure convençut de la força del poble, de la valentia de la revolució, i de la lluita contra la hipocresia. Sensible, satíric, divertit, provocador, capaç de donar a la bellesa tonalitat de ferro, Maiakovski no deixa indiferent a ningú. Va ser l'introductor del futurisme a l'URSS, i va destrossar els convencionalismes ritmícs i mètrics: " la rima és un barril, un barril de dinamita, l'estrofa és la metxa".


Fitxer:Wladimir Majakowski Grabstein Moskau.JPGEls seus versos traspuen una actualitat punyent i esfereidora:


El poeta
               sempre
                            és deutor de l'univers,
paga pel dolor
                        alts interessos
                                                i fortes multes.




Durant la dècada dels anys vint, Maiakovski va ser ambaixador de l'ideari proletari per tota Europa, va viure una història tormentosa amb Liria Bric, digne de ser passada al cel·luloide, i va acabar la seva vida amb un tret al cap:


El nostre planeta
                               està mal equipat
                                                          per a l'alegria.
Als dies que vindran
                                 caldrà
                                             que els arrenquem 
                                                                              les alegries.
En aquesta vida
                            morir no és difícil.
                            És molt més difícil
                                                            viure la vida.


Llegir Maiakovski és un acte reflexiu, un plorar de pura emoció, una mirada contemplativa a la lluita quotidiana per ser com un vol ser, sense cedir al que els altres volen que siguis.

dimecres, 6 de juny de 2012

El Congo: un país en estat crònic de guerra

22 de març de 2007. República Democràtica del Congo. Ambaixada Espanyola.

Es senten de fons uns trets, comença el desconcert. Cinc projectils de morter impacten contra l'edifici BIAC, seu d'un banc, d'Unicef, de l'Ambaixada Espanyola i la Grega. És l'inici d'uns enfrontaments entre el president Kabila, i l'exvicepresident i senyor de la guerra Bemba. Com s'ho faran els funcionaris europeus i els treballadors de l'edifici BIAC per fugir d'un edifici que està al mig d'un conflicte bèl·lic?

Impacte del projectil del morter en l'ambaixada espayola





Aquest és l'argument de 49 horas en Kinshasa, de Miguel Fernández-Palacios, l'ambaixador espanyol d'aleshores. El llibre resulta un magnífic i aterrador testimoni dels conflictes eterns del Congo, del funcionament dels cascos blaus, de la diplomàcia estrangera, de la solidaritat humana en un món irracional. No existeixen els herois, tothom té por, ningú es refia mai: "y todos pendientes de que unos sujetos probablemente incapaces de distinguir entre el bien y el mal, pero seguramente muy capaces de disparar sin distinguir, se decidan dejar de hacerlo. Confío en que todo sea un susto. Sólo un susto que poder contar después a los amigos".

És possible que la inversió de 3 milions d'euros, i mig any de treball per realitzar les primeres eleccions democràtiques de RDC no serveixin per res? Què és una AK-47 i les temibles granades RPG? Quin és el projecte d'evacuació de les Nacions Unides per civils en païssos en guerra? Totes aquestes preguntes i algunes més les trobareu contestades en aquestes poc més de cent quaranta pàgines de ritme trepidant.

"Un extraño silencio nos acompaña en el momento de salir de la Base. Es un silencio en el que confluyen alegría, pena, esperanza y, quizá - quizá, no: seguro- impotencia ante lo vivido. Pasan varios minutos y nadie dice nada. Nuestro silencio lo dice todo".

Menció especial es mereixen el contingent uruguaià del MONUC (Missió de les Nacions Unides pel Congo). Ells, les dones, nens i homes innocents morts són els autèntics herois de la tragèdia...

dimecres, 30 de maig de 2012

La pantalla és el mirall de la humanitat?



L'altre dia per casualitat vaig anar a parar a una exposició del CCCB de Barcelona que es diu Pantalla Global (http://pantallaglobal.cccb.org/exposicio). Va ser una més que agradable passejada per una exposició que fa de mirall, a través de múltiples pantalles dividides en diferents stands, als grans encerts, però també desastres, de la humanitat.



L'exposició està distribuida en blocs: publicitat, història, seguretat, esports... En cada un d'aquest blocs, amb un sistema diferent de transmisió visual, ens ensenyen que ha estat per nosaltres aquest apartat, i com ens ha arribat a través del llenguatge visual.

No deixa de ser un bon exercici de reflexió mirar-nos des de fora una estoneta. Deixa els problemes a l'entrada, agafa una mica de sentit de l'humor, esperit crític, diversió, remeneu-ho en fred, i deixa que la presentació de l'exposició faci la resta.

I tranquil, que el món, continuarà sent com vulguis que sigui, i sinó sempre podràs dir que és culpa dels altres.

Salut i força bytes!


dimarts, 29 de maig de 2012

Els suecs també riuen

És temps de recomanacions, i aquí en va una. L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de Jonas Jonasson. Magnífic llibre ple de rialles a cada pàgina, un excel·lent exercici narratiu de sàtira política i social del segle XX.

La història delirant es capitanejada per un avi de cent anys anomenat Allan Karlsson que es fuga de la residència just abans de ser el protagonista del seu aniversari. En la fugida es topa amb mafiosos que el volen matar, per recuperar cinquanta milions de corones de res, un lladregot impulsiu, un venedor de frankfurts, una pèl-roja i una elefanta. 

Paral·lelament a la fugida, sent perseguit pels mafiosos i per la polícia, a través de continuus flashbacks, anem coneixent la història de l'Allan, i les seves topades amb personatges tan il·lustres com Churchill, Truman, Franco, Mao Zedong, Stalin, etc. És en aquests moments on l'escriptor suec ens ofereix el seu exquisit i corrosiu sentit de l'humor.

Un magnífic mirall que reflecteix l'estupidesa de la condició humana, el poder de l'alcohol per fer amics i la força de la dinamita. No us podeu perdre la història genial de Bali, i el final inquietant.

Qui no en va tenir prou amb Wilt de Tom Sharpe, i li va agradar la història de Delicioso suicidio en grupo d'Arto Paasilinna no pot deixar de posseir, encara que sigui de manera alegal, aquest fantàstic llibre, que li restarà unes hores de son, però l'omplirà d'alegria vital.

I jo que em pensava que els suecs només tenien sentit de l'humor després de buidar una ampolla d'akuavit...

Image Detail

dimecres, 23 de maig de 2012

Plaers en solitud

Tot d'un plegat vaig veure, a través dels barrots del balcó, com una veïna és col·locava la nova gandula, s'apropava un tamboret, l'omplia de revistes, dipositava alguna cosa per veure, i s'endinsava en el món de la lectura.


 
No vaig gosar veure què llegia per no perdre la bellesa del moment. Sol, mirant el pati cobert de roba estesa, i joguines per la canalla, vaig poder compartir aquest agradable plaer solitari que és la lectura, la solitud buscada, el silenci. Són moments necessaris per a les persones que vivim en ciutats on abunda el soroll, les presses i els turistes.

Al cap d'unes hores vam obrir una ampolla de vi, era l'hora de dinar. Un vi especial. L´únic vi negre que es veu fred, entre 8 i 10 graus, fruit de la maceració carbònica en la qual ha estat sotmès. Una excel·lent opció pels dies de calor que no et ve de gust un de blanc.

Aquest procés de fermentació es produeix amb el raïm sencer, que es va fermentant en companyia del propi most. És una tècnica francesa que fa disminuir els tanins, donant al vi una textura més fresca, afruitada i, sobretot, menys amarga.



L'inconvenient d'aquests vins és que no aguanten el pas del temps, com tots els plaers, aquest també és efímer.

Després d'aquests dos plaers, la vida continua sent dura, però una mica més agradable al paladar intel·lectual i gustatiu. Bon appétit!



divendres, 18 de maig de 2012

Una de contes i una de braves!

Aquí teniu la recomanació literària d'allò més sucosa: Tretze tristos tràngols d'Albert Sánchez Piñol. Un recull de relats amb un comú denominador, la presència d'un fet paranormal o anormal.

No obstant, el fet que més sorprén del recull de relats és la reacció dels anomenats humans davant d'aquests fets. Un divertimento que a vegades deixa un regust amarg a la gola de la moral. Menció especial mereixen els contes segon, (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana), segon, (La nau dels bojos), i l'onzé (Mai no compris xurros en diumenge).

Una cosa sí que és ben certa, no hi ha res més estrany que mirar-nos en front d'un mirall que només digui veritats, i aquest és un bon exemple per riure'ns de nosaltres mateixos, tot i que, a vegades ens acabi costant empassar-nos la saliva de nou.


Image Detail

    dijous, 17 de maig de 2012

    Un tribut fet amb pinzells

    Hi ha vegades que l'atzar et fa conèixer persones molt interessants. Aprofitar aquestes coincidències és un dels meus últims grans propòsits de la meva vida. Us vull parlar d'una d'elles. Ell és en David Rovirola, nascut a Girona, va decidir anar un any a viure a Berlin, amb el propòsit de fer un dibuix al dia. Aquesta fugida artística va ser d'allò més enriquidora, i la ciutat i la gent d'allà el van fascinar. Tant que hi ha tornat enguany.

    La seva obra és un tribut a molts pintors de diferents segles: Velázquez, Picasso, Van Gogh, El Greco, Ribera..., però més enllà d'això és un homenatge a la vida quotidiana, a la bellesa que ens envolta sense voler, sense ni tan sols buscar-la. Un panorama de petits plaers amagats en una mal entesa harmonia diària. D'altres en volen dir rutina, fastiguejats per anar per la vida amb els ulls tancats. El David ho converteix en un món fantàstic i una mica inquietant. És realment un goig veure els seus quadres.

    Actualment una part de la seva obra està exposada a la Galeria El Mall (c/La Lluna, 5), al Raval de Barcelona. Una recomanació ben especial pels sentits. I per fer un petit tastet us deixo un video. Aguditzeu les papiles gustatives que això és caviar...




    dissabte, 12 de maig de 2012

    Pecats actuals

    Abú Nuwàs (762 - 813 d.c.) Bagdad. Fragment d'un dels seus poemes:
    A mi em pregunta: vols anar a la Meca?
    Li responc: sí, però només quan els plaers
    de Bagdad hagin desaparegut.
    Com faré el pelegrinatge
    si vaig
    de casa de l'alcavota a la taverna?

    Com ha canviat el panorama tu...

    dijous, 10 de maig de 2012

    Plaers imaginaris

    Avui escarxofat al sofà he confeccionat una llista de cinc plaers imaginaris:

    1. Ser ocell per cagar-me en la closca dels banquers i polítics de Barcelona.

    2. Tenir el poder de repetir els dies que no t'han aportat res.

    3. Poder tirar-me pets inolors i insonors.

    4. Un avisador en la nevera que s'activi quan només quedin dues cerveses.

    5. Poder perseguir la família real amb una escopeta de boles de goma.

    No sé perquè, però després d'imaginar-me'ls m'he sentit més alliberat, encara que no sé de què...