diumenge, 30 de desembre del 2012

Vi més negre que la teva consciència


La Tribu 2011 - Vino Tinto DO Valencia



És temps de descobertes, de petits tresors amagats en les lleixes de les botigues de barri, d'escoltar el consell del botiguer, i deixar fer...

Marxem al sud, i d'allà venen dos vins bons, econòmics i amb ganxo. El primer dels dos ve d'Almansa, més a l'interior d'Ontinyent i es diu LAYA, fet de garnatxa tintorera i monastrell. D'un preu menor de sis euros és un vi que promet moments deliciosos dins i fora de la taula. Vi concentrat, afruita, amb tocs de vainilla i canyella, juganer de principi a fi.

El segon en discordia ve d'una mica més amunt, de València. LA TRIBU, meitat syrah, meitat monastrell. Més suau, més delicat, més adient a paladars femenins, potser, mai se sap, és un vi que no et deixarà indiferent. Fresc, complexe, torrat lleument, poc temps a la barrica, però ben aprofitat. El seu preu és menor de cinc euros, poc més se li pot demanar a un vi de la terra!

Ara només manca bona companyia, i una taula assortida de menges suculentes. Això ja us ho deixo per vosaltres, però abans d'acomiadar l'any, em ve de gust compartir el que estic escoltant. LISA LOEB & NINE STORIES, i el seu disc Tails, és una bona banda sonora per dir-li a ella o a ell tot allò que portes amagat.

Bé, això és tot amics. Espero que el vi i la música siguin el pretext perfecte per acabar una nit màgica, on tingueu com a penyora aquella roba interior que acompanyarà la reminiscència del desig...







dijous, 20 de desembre del 2012

Demo(cràcia), segueix gaudint del joc!

Fa temps que afirmo, i no sóc l'únic, que trobo a faltar escriptors compromesos amb la realitat contemporània, i que estic cansat de tant de llibre sobre la guerra civil, i les seves conseqüències. Doncs sembla que l'univers ha conspirat a favor meu per fer-me descobrir aquest fantàstic llibre, carregat de veritat, mala llet, periodisme, i literatura d'alt voltatge fet amb un estil molt particular i agressiu.
 Pablo Gutiérrez ens ofereix a Democracia una història plena de bellesa simbòlica, on el protagonista és Marco, un home que l'esclat de la bombolla immobiliària portarà a l'atur, i a un canvi radical de vida. Una baixada moderna als inferns d'una consciència malalta, per la fal·làcia d'una llibertat basada en el plaer buit, i impostor d'una immortalitat material, on en dolor està oblidat i llunyà.
El llibre també es vesteix d'informació, servida en safates condimentades amb un cinisme brillant, contundent del món de les finances, de com l'economia ha prostituït tot allò que ha tocat, com uns pocs homes avariciosos han danyat l'oasi de progrés del món occidental.
George Soros el 16 de setembre de 1992 va estar a punt de provocar una bancarrota a Anglaterra, venen en una sola operació deu mil milions de lliures esterlines, i obligant al Banc d'Anglaterra a devaluar la moneda d'immediat, guanyant de beneficis mil milions de dòlars. D'aquesta manera denunciava el lucre perniciós d'un sistema podrit del tot. Seguint Confuci direm que "en un país bien gobernado, la pobreza produce vergüenza; en un país mal gobernado, la riqueza lo hará".
El talent de Gutiérrez és enorme, sent un dels escriptors més contundents de l'actual literatura en llengua castellana: "¿Vosotros y nosotros? No hay ningún vosotros, ningún nosotros. ¿Son todos los americanos unos cabrones?. ¿Los que crearon Lehmna y los que confiaron en Lehman pidiendo préstamos que sabían que no podrían pagar?. ¿Es mayor la culpa de quien entrega el dinero o de quien lo toma prestado aprovechando la enajenación del prestamista?. Si los yanquis son unos hijos de puta entonces los europeos son unos acomplejados que quisieran ser yanquis y no lo consiguen porque les sobra bondad cristiana, declaración de derechos y tribunal de La Haya. Y los asiáticos, yanquis alienígenas en un mundo sucio y raro. Los africanos y los latinoamericanos no existen, se mueren demasiado pronto, a veces mueren solos y otras veces se matan entre ellos, están condenados a la extinción, como los osos polares. El resto (australianos, micronesios) sólo son figuritas decorativas necesarias para hacer turismo".
Així és Democracia, un mirall on es reflexa la bellesa i la lletjor de la societat que construïm. I és el nostre deure fer que aquesta imatge sigui diferent, que ens comencem a sentir orgullosos de la seva projecció, dels valors que l'envolten, com una aura que il·lumini la foscor.
 

 





diumenge, 9 de desembre del 2012

Five dollars baby, I love you more time...





Five dollars baby, I love you more time..., aquesta era la frase que tenia al cap just arribar, aquest estiu, a Vietnam. No és d'estranyar, que alguns de nosaltres, malalts ho reconec, tinguem en la memòria associativa d'aquest país la pel·lícula Apocalypse Now, per desgràcia nostra.

Però, no és d'això del que vull parlar avui, sinó d'un dels llibres que em vaig portar per fer aquest viatge, tant exterior, com interior (alerta: no confondre interior amb interiorisme by Ikea). En un país que viu segons l'estranya Trinitat: budisme, confucionisme i taoisme, no podia deixar a casa el fantàstic llibre d'Alan Watts, Taoísmo, de l'editorial Kairós.


 Aquest petit, però gran, llibre de poc més de cent pàgines és un recull de sis xerrades fetes per Alan en diferents moments de la seva vida, i té un caràcter introductori. En ell entendrem una mica més que és això del taoisme, els seus tres principis bàsics: el tao, el wu wei, i el te, d'una manera clara, didàctica, i establint analogies amb el món occidental, i oriental.

Watts fa un esforç per apropar dues cultures que durant molts anys s'han donat l'esquena, amb una visió holística, eclèctica, fugint dels dogmatismes ens apropa aquesta filosofia xinesa, i també, de retruc, el missatge japonès zen.

Val a dir, que Vietnam és un país que, si t'hi capbusses, et desorienta, et perturba i et sedueix alhora. A través de les paraules de Watts he pogut entendre alguna cosa del món oriental, seguint estant a les beceroles, naturalment.

Vinga doncs, us deixo una píldora filosòfica per a aquests temps de moltes presses per anar enlloc. Espero que sigui una digestió lenta i plaent, que vagi de gust!

dissabte, 8 de desembre del 2012

Ser ambaixador d'una promesa



Escollir les paraules per parlar de La promesa del alba de Romain Gary és d'allò més complicat. Saber destriar l'escriptor del personatge, la literatura de la biografia, la imaginació del fet verídic, tasca impossible d'assolir. Així és ell, capaç de guanyar dues vegades el Premi Goncourt, quan només es pot guanyar un cop, batallar en la segona guerra mundial com a pilot, condecorat amb la Creu de Guerra de mans de De Gaulle, anomenat caballer de la Legió d'Honor i Heroi de Guerra, capaç de comprendre nou llengües, diplomàtic francès i representant de Francia a l'ONU, i matar-se en el seu pis de París l'any 1980.

En aquest llibre Romain ens explica la seva vida sense pèls a la llengua, de l'amor malaltís de la seva mare cap a ell (capaç d'enviar-lo a matar a Hitler), de la seva recerca de la bellesa i de l'amor absolut (de petit arriba a menjar-se una sabata per demostrar el seu amor a una nena), de l'heroicitat i mediocritat de l'ésser humà, de la imaginació per suportar la pobresa, de la superació personal a través del desig dels altres.

Estem, sens dubte, davant d'un gran de la literatura, d'un caçador incansable dels plaers de la vida, d'un home atrapat per la melancolia d'un somni inabastable. A través de les pàgines d'aquesta història viatjarem per la Polònia orgullosa i derrotada, per l'arrogància salvadora d'Anglaterra, per la França creguda, elegant, majestuosa, pel nord d'Àfrica en moments convulsos.

Desfilarem sempre al límit de la vida i la mort, sabent que el pitjor no és morir, sinó no haver viscut prou. "He vivido" són les últimes paraules del mestre, i a fe de Déu que són certes.