diumenge, 7 de juliol del 2013

Allà on no hi arriba ningú: els extrems del món.

Tal volta és per l'estiu, o per la proximitat d'un altre viatge, o per les ganes d'explotar al cent per cent les ganes de convertir-me en un autèntic viatger, o pot ser per la suma de tot plegat, que us porto un fantàstic llibre de viatges de Jaume Bartrolí: De Sibèria al tròpic.

 

Abans de res, cal endinsar-nos un xic en la vida de l'autor. Nascut a Barcelona l'any 1955, llicenciat en història i periodisme, va ser el cap de la Secció Internacional dels informatius de TV3, i ex-reporter de 30 minuts, va decidir en el 1994 agafar cinc anys de la seva vida per viatjar pel món, cap els llocs més allunyants de la geografia terrestre, i va començar per la Sibèria i la Polinèsia Francesa.

En el primer viatge cap a la taigà, i molt més enllà, el fa amb el Transiberià, fins a les illes Kurils, situades entre la península de Kamtxatka, i la illa japonesa de Hokkaido. Terra inhòspita plena de bellesa salvatge, on els guèisers poden escupir aigua fins a alçades de 300 km!, els volcans no paren de llançar lava i l'olor de sofre és irrespirable. Són molt interessants els retrats que fa de les persones que va coneixent, la majoria militars, i les dades històriques que hi va afegint, mai sense jutjar, i assolint el paper d'observador humil i ignorant. El retorn el fa amb el tren BAM (Baikal-Amur Magistral), superant pel nord el famòs llac Baikal, el llac més profund del món, 1637 metres, el més vell del món amb 25 milions d'any, i del qual els humans en podrien fer ús durant 40 anys fins a esgotar-lo!

Després d'un breu descans a Barcelona, i deixant endarrera els dies de tren rus ple de sorpreses alimentàries en cada parada, l'autor inicia el següent viatge cap a la Polinèsia Francesa. Aquest cop la seva meta és la illa de Rapa, on la presència dels estrangers és gairebé inexistent, i on només viuen unes 500 persones, en els únics dos pobles habitats. Rapa és un lloc on només es pot accedir amb vaixell, un vaixell que surt un cop al mes per portar persones, mercaderies i aliments que no es puguin o vulguin cultivar a la illa.

Els dos mesos que hi passa a la illa transcorren entre sortides a caçar peixos a l'oceà, matar cabres i braus salvatges, aprendre a ballar les danses locals, descobrir alguns dels 35 forts que es troben als diferents cims de l'illa, llegir, pensar, i deixar-se cautivar pels colors de la natura, i no deprimir-se pels dies de pluja abundant.

Dels polinesis destaca la seva simpatia, i dels russos la seva hospitalitat. En Jaume ens ensenya la diferència entre ser un viatger i un turista, i ens encomana les ganes de descobrir el món que ens envolta, sense presses, ni prejudicis. Quan els seus amics li pregunten perquè té la fal·lera de viatjar, ell s'arronsa les espatlles i diu "hi ha tantes coses per veure...". Potser el secret de tot plegat el va descobrir en Walt Whitman, en el següents versos: "Estic en camí amb la meva visió./ Sóc vagabund d'un viatge perpetu."

Potser el secret el tenim cada un de nosaltres ben endins, incrustat entre les cadenes d'ADN, i només hem de restar en silenci i ser valents per tal d'escoltar-ho.