divendres, 6 de desembre de 2013

Viatge en el temps, sense la T-10.



Fa poc mentre em preparava la presentació d'un poemari d'un bon amic em va caure a les mans, a través de la biblioteca més propera, un altre poemari de deu segles d'antiguitat. Es tracta de l'astrònom, filòsof, matemàtic i poeta persa Omar Khayam, i el seu recull de poemes Els <<Robayat>>, de l'editorial Quaderns Crema, traducció magnífica de Ramon Gaja.

La vida d'Omar Khayam és d'aquelles que un cop llegides un té una sensació de vertigen i de profunda admiració. Nascut a Nixabur, en el nord-est de l'actual Iran, en el 1048, va destacar en el camp de la ciència, la pedagogia, i la literatura. Com a home de ciència va confeccionar el calendari més precís fet fins aleshores, va avançar en 750 anys el que Descartes després va corroborar en el camp de l'àlgebra respecte les equacions de tercer grau, va ensenyar medicina, música, i és conegut arreu del món pels seus cèlebres Robayat.

Un robaí (robayat en plural) és una estrofa genuïnament persa formada per quatre versos, on rimen el primer, el segon, i el quart, tot i que de vegades també rimen tots quatre. L'Omar a través de la seva poesia ens incita al gaudi de l'instant, ens aconsella buscar la felicitat, ens prevé dels misteris de la vida, condensant un oceà de saviesa a través de l'humor i del vi:

82 Ningú sap els secrets que hi ha en la mort futura;
     ningú pot donar un pas fora de la natura.
     Observo els aprenents i els homes de cultura:
     cadascun dels humans coneix sols l'amargura.

83 No siguis tan avar i viu content.
     Talla amb el món, amb allò bo i dolent.
     Agafa vi i el rínxol de l'amada,
     que el temps de vida et passarà rabent.


L'obra literària del més gran poeta persa ha influït a escriptors tan distants com Shakespeare, Borges, Edward Fitzgerald, Maalouf o Wilde. Els 178 poemes que conté el llibre no tenen malbaratament, i estan prenyats de bellesa i misteri. A més a més, l'edició és bilingüe i un pot admirar la sumptuositat dels seus caracters. Khayam va morir als vuitanta-tres anys, un 4 de desembre del 1131.

Tomba d'Omar Khayam a Nixabur

Aquest gran home em fa pensar en un altre, més proper tant en el temps i en l'espai, el Jorge Wagensberg, i el seu llibre Más arboles que ramas. 1116 aforismos para navegar por la realidad. No obstant, aquest faré que vosaltres el descobriu, perquè "las contradicciones son luces rojas cuyo parpadeo señala las grietas por donde está a punto de crecer el conocimiento". Bona aventura!

dijous, 3 d’octubre de 2013

Quan la bogeria es converteix en ciència.



Les casualitats m'encanten, segurament perquè, en el fons, no crec que ho siguin, sinó que són fets dictats, suggerits per certes forces que s'escapen del nostre enteniment. Pot ser que estigui equivocat, segurament, però fa gràcia creure-ho així. L'altre dia sortint d'una reunió de feina em vaig topar amb el cartell de la pel·lícula noruega Kon-Tiki, que narra les aventures oceàniques d'un personatge molt peculiar, en Thor Heyerdahl. Fins aquí correcte, una pel·lícula més, però no, per què, us preguntareu. Doncs perquè porto mesos llegint coses del gran Thor Heyerdahl, i documentant-me per un treball que em demanarà moltes hores, però que l'estic gaudint enormement. No obstant, això no és el més important. El que volia destacar són les magnífiques "casualitats" que ens ofereix la vida.

I aquí estic amb ganes de parlar-vos d'aquest home i d'aquest film meravellós. La pel·lícula va més enllà de ser una història extraordinària, ben narrada, i autèntica, comunicant uns valors que poden arribar a ser contradictoris, però d'una sinceritat envejable. Podríem parlar de l'amistat, de la passió per la ciència, de l'addicció al coneixement, de la bogeria, del lideratge, de l'amor, del respecte a la natura, de l'ambició professional, de la por, de l'egoisme, etc. Perquè aquesta història és tan abassegadora, tan monstruosament romàntica que dóna per molt.

Però de què va? Perdoneu, m'he enrotllat com una persiana. Va sobre el viatge de 8000 kms a través de l'oceà pacífic, de Xile fins a la Polinèsia, concretament a Raroia, amb una balsa feta amb materials utilitzats per les tribus precolombines, inques, per tal de demostrar la influència d'aquesta part de Sud-Amèrica respecte a aquest arxipèlag. Dit d'una altra manera, Heyerdahl mantenia la teoria que els primers habitants de la Polinèsia venien de l'Imperi Inca, i no pas d'Àsia i d'Oceania com tothom creia aleshores. Per tal de demostrar-ho sostenia que per les civilitzacions antigues els oceans eren com carreteres, i no pas obstacles per la comunicació. Aprofitant la corrent existent triga 101 dies a arribar al seu destí, acompanyat per cinc tripulants més, sense cap ajuda exterior, i sense saber nadar!!!!

Thor Heyerdahl va ser el que col·loquialment podem dir que un il·luminat. Nascut el 1914 a Larvik, Noruega, va ser biòleg, explorador, aventurer, arqueòleg i antropòleg, en l'època que el talent humà no estava tan compartimentat com en l'actualitat. La seva obsessió malaltissa va ser demostrar que els marsi oceans eren, en temps remots, vies de comunicació. I això no només ho va demostrar amb la Kon-Tiki (el nom de l'embarcació utilitzada en el 1947), sinó també amb d'altres com la Ra I i II (relació egipcis-americans), o la Tigris (cultura de la Vall de L'Indo-Mesopotàmia). No us podeu perdre els llibres Aku-Aku. El secreto de la isla de Pascua o Fatu-Hiva. Back to nature, dos sucosos exemplars d'aventures i coneixements històrics sense límits.




Pels més apassionats per a aquest personatge poden agafar un avió i plantar-se al Museu Kon-Tiki d'Oslo, molt a prop d'un altre boig explorador noruec, Amundsen i el seu famós Fram (Bygdoy, Oslo, els dos museus estan un davant de l'altre, i el triangle s'acaba amb un altre museu dedicat als víkings). Encara avui, no sé què té aquest país per haver donat la millor fornada de bojos exploradors del món de principis del segle XX.

Només em resta desitjar-vos bon viatge, que guardeu la por en un calaix, i que obriu els ulls al món misteriós que en rodeja i que amaga un infinitat de misteris, perquè només així podreu desxifrau-ne un. Bona sort!

divendres, 30 d’agost de 2013

El xaman i jo. L'illa d'Olkhon, Sibèria.

Era el 4 d'agost, i veníem de més de sis hores de trajecte terrestre i marítim. La sorra és feia massa feixuga pels peus, i el sol començava a marcar-nos la pell. Vam arribar a l'indret on s'estava realitzant el Festival Internacional de Xamanisme, estàvem a les afores del poble d'Huzhir, a l'illa d'Olkhon, en ple llac Baikal, a uns 9500 kms de casa.

La celebració feia hores que havia començat, i en quedaven poques per acabar-se. L'escenari quadricular, de dimensions similars a un petit camp de futbol, estava rodejat per un parell de centenars de persones. Els homes separats de les dones,  i els xamans separats de la resta. Dues enormes olles fumejaven dins de forats excavats a la terra. En un dels extrems una sèrie de taules ocupades pels ajudants dels xamans, mentre que en un altre vèrtex, dins de tendes, residia tota la indumentària utilitzada per aquests.

La reunió era per netejar els nostres esperits a través del foc, fum, aigua, i terra. Primer de tot calia tocar les arrels beneïdes dels bedolls, després escriure en un paper un nom, un mal o una preocupació que seria llegida i incinerada, més tard fer les donacions (vodka, llet, dolços, galetes...) als esperits al costat de la foguera, espassar-te les cendres pescades al vol, i per últim rebre sobre la pell el fum purificador de les olles. En l'últim moment, si no participaves en l'acte, havies d'apartar la mirada per no ser el nou receptor dels mals esperits sortints. Tot acompanyat del soroll incessant de desenes de timbals, els càntics ancentrals de sonoritat gutural enfocats cap a les Roques Xamàniques (dues enormes pedres punxagudes que descansen sobre el llac), un dels llocs més importants d'Àsia pel xamanisme.

Un cop finalitzat l'acte, ens acostem cap a un d'ells per tal de poder parlar una estona. Tenim sort a la primera. S'assenta sobre un banc, jo davant d'ell al terra. Ens mira intensament, divertit, sembla que ens conegui des de fa temps. Inicio les preguntes amb un gens dissimulat entusiasme. Gràcies a la magnífica traducció de la Lisa podem parlar llargament. El temps s'atura, i ell parla sense cap intenció de voler-lo aturar.

Els xamans neixen sempre amb una senyal, no sempre la mare coneix que n'engendrarà un. Aquesta està present en el cos, pot ser a la pell en forma de taca, cicatriu, protuberància, etc. Aleshores en diferents moments de la vida de la persona "Ells", els esperits, s'hi comuniquem, no amb paraules, només amb imatges, similars a fotogrames que es mouen com imatges mentals. El nostre xaman explica que ell no ho volia ser. Va tenir la seva primera visita als dos anys, i repetidament fins els 27 anys, que, sent comunista i membre organitzador del Komsomol, va donar-ser per vençut i acceptà el seu destí. Afegeix que si la persona es nega a ser-ho "Ells", assenyala amb els ulls al cel, el poden fer parar boig, o portar-lo a la mort, i després triar una altra persona. Hi ha tres tipus de xamans: els blancs, els negres i els darjans. Els primers són capaços de curar, tenen el coneixement de l'inici de la vida humana i de les coses; els segons són els que es comuniquen amb els esperits; i els últims són els creatius, els que creen a través de les mans, amb qualsevol material, com per exemple el ferro.

Ells és un xaman negre. Quan li preguntem què sent quan rep la informació condensada en imatges per part dels esperits ens diu que res. Ell és un simple transmissor de la informació, un canal. Si la persona que ha vingut a consultar ho fa amb males intencions, els esperits li faciliten informació equivocada, i quan marxa se'n riuen d'ella, amb l'estupefacció del xaman.

De cop deixa enlaire l'explicació i em demana que li ensenyi les mans. Em mira i parla sobre mi, de la meva futura descendència. Un cop ha acabat li agraeixo l'atenció rebuda i ens acomiadem amb una forta abraçada. Deixem darrera les restes de la foguera, els quatre estendards voleiant, i la sensació que tot allò no ha estat real, només un acte de pura màgia, un camí d'anada a un món massa llunyà. I els esperits ens porten cap a menjar alguna cosa, que la gana no perdona a ningú.




diumenge, 7 de juliol de 2013

Allà on no hi arriba ningú: els extrems del món.

Tal volta és per l'estiu, o per la proximitat d'un altre viatge, o per les ganes d'explotar al cent per cent les ganes de convertir-me en un autèntic viatger, o pot ser per la suma de tot plegat, que us porto un fantàstic llibre de viatges de Jaume Bartrolí: De Sibèria al tròpic.

 

Abans de res, cal endinsar-nos un xic en la vida de l'autor. Nascut a Barcelona l'any 1955, llicenciat en història i periodisme, va ser el cap de la Secció Internacional dels informatius de TV3, i ex-reporter de 30 minuts, va decidir en el 1994 agafar cinc anys de la seva vida per viatjar pel món, cap els llocs més allunyants de la geografia terrestre, i va començar per la Sibèria i la Polinèsia Francesa.

En el primer viatge cap a la taigà, i molt més enllà, el fa amb el Transiberià, fins a les illes Kurils, situades entre la península de Kamtxatka, i la illa japonesa de Hokkaido. Terra inhòspita plena de bellesa salvatge, on els guèisers poden escupir aigua fins a alçades de 300 km!, els volcans no paren de llançar lava i l'olor de sofre és irrespirable. Són molt interessants els retrats que fa de les persones que va coneixent, la majoria militars, i les dades històriques que hi va afegint, mai sense jutjar, i assolint el paper d'observador humil i ignorant. El retorn el fa amb el tren BAM (Baikal-Amur Magistral), superant pel nord el famòs llac Baikal, el llac més profund del món, 1637 metres, el més vell del món amb 25 milions d'any, i del qual els humans en podrien fer ús durant 40 anys fins a esgotar-lo!

Després d'un breu descans a Barcelona, i deixant endarrera els dies de tren rus ple de sorpreses alimentàries en cada parada, l'autor inicia el següent viatge cap a la Polinèsia Francesa. Aquest cop la seva meta és la illa de Rapa, on la presència dels estrangers és gairebé inexistent, i on només viuen unes 500 persones, en els únics dos pobles habitats. Rapa és un lloc on només es pot accedir amb vaixell, un vaixell que surt un cop al mes per portar persones, mercaderies i aliments que no es puguin o vulguin cultivar a la illa.

Els dos mesos que hi passa a la illa transcorren entre sortides a caçar peixos a l'oceà, matar cabres i braus salvatges, aprendre a ballar les danses locals, descobrir alguns dels 35 forts que es troben als diferents cims de l'illa, llegir, pensar, i deixar-se cautivar pels colors de la natura, i no deprimir-se pels dies de pluja abundant.

Dels polinesis destaca la seva simpatia, i dels russos la seva hospitalitat. En Jaume ens ensenya la diferència entre ser un viatger i un turista, i ens encomana les ganes de descobrir el món que ens envolta, sense presses, ni prejudicis. Quan els seus amics li pregunten perquè té la fal·lera de viatjar, ell s'arronsa les espatlles i diu "hi ha tantes coses per veure...". Potser el secret de tot plegat el va descobrir en Walt Whitman, en el següents versos: "Estic en camí amb la meva visió./ Sóc vagabund d'un viatge perpetu."

Potser el secret el tenim cada un de nosaltres ben endins, incrustat entre les cadenes d'ADN, i només hem de restar en silenci i ser valents per tal d'escoltar-ho.

dilluns, 17 de juny de 2013

Pole pole, això sí que és Àfrica!

L'article d'avui serà diferent, de fet potser ni recomano res, més aviat deixaré anar un seguit de pensaments, imatges, anècdotes que vaig viure en un viatge molt recent a l'Àfrica. Cal abans dir que pels africans el seu continent comença al sud del Sàhara, encara que els estrangers en dubtem, ja que es poden observar similituds respecte els seus compatriotes del nord.

Començarem pel que passa en les ciutats:
- Les cartes dels restaurants són més àmplies que els plats que poden cuinar. No és gens estrany que demanis un plat i no el tinguin. Has de provar sort.
- Sempre hi ha algú caminant, és igual l'hora, el lloc i la finalitat.
- Mai es pot perdre el somriure, és més important el com ho dius que el què dius.
- La pressa mata. La paciència és la virtut més preuada. El temps és relatiu.
- Els hotels es poden obrir encara que estiguin a mig construir, i es poden ampliar sense haver-lo de tancar.
- Mai un turista pot quedar insatisfet de la seva estada a l'Àfrica.

En un safari qualsevol pot observar el següent:

- Els animals semblen més petits del que són. No és d'estranyar perquè davant de l'immensitat del Serengeti (tamany equiparable al país d'Irlanda), o d'un baobab, fins i tot els elefants semblen encongits.
- A la nit pot fer molt fred.
- No hi ha foc encès per les nits al voltant de les tendes de campanya per foragitar els animals, només la lona.
- El riure d'una hiena no fa gràcia, i molt menys de nit.
- La diferent reacció dels animals davant la teva presència, de la por de la majoria a l'encarament dels habitants del cràter de Ngorongoro.
- La velocitat alhora de robar-te menjar dels monos. Més veloços que un carterista al metro de Barcelona.
- El soroll de les orelles dels elefants en moviment, sembla un instrument de vent, soroll greu i allargat.
- La curiositat dels petits i mitjans rossegadors, i d'alguns ocells.
- La vida fascinant de les altres tribus de la zona, menys turístiques que els masai (bushmen, datoga...).

I per sobre de tot l'esperit del continent, que t'atrapa sense voler-ho, que et sacseja quan menys t'ho esperes. Una màgia que t'embruixa, un despertar del jo primitiu que estava apagat darrera la morralla de l'anomenada civilització del poder adquisitiu. Àfrica és això i molt més, és tan inabarcable com l'eternitat, tan monstruosament bella que t'esquinça, per deixar-te un niu de banús, ben endins, enmig de les entranyes (banús, ébano en castellà, és una fusta d'enorme valor, pesada, inatacable pels insectes). 

No obstant, un no pot queixar-se, només et resta adorar els moments que et regala, per sentir-te privilegiat per uns instants, i veure com la vida salvatge t'allibera dels tabús i de les pors, per deixar-te nu davant d'una força que t'eriça la pell, això sí, pole pole com no es cansen de repetir.






dimarts, 21 de maig de 2013

Siguem acadèmics o no serem





No sé si és afició o esport, el que sí sé és que no enforteix els bíceps. Es tracta de pescar articles. Es pot fer a través d'internet, diaris, revistes, llibres, etc., sol o en companyia, a través de la tableta, o en una biblioteca pública, o prenent el sol a la platja. És un acte meravellós, ple de sorpreses inimaginables.

Fou així quan vaig descobrir la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, inaugurada l'any 1775 i situada en l'edifici de la Llotja, al Passeig d'Isabell II núm. I, 2n pis. Nascuda com Escuela Gratuita de Diseño va passar en tres anys a ensenyar pintura, escultura i arquitectura, convertint-se en la Escuela de Nobles Artes. Agafo la bici i em planto en cinc minuts davant de les seves portes. Un cop a dins em rep una dona de cabells curts, grisos i gruixuts, que em diu que puc entrar a totes les portes que vegi, i que quan marxi haig de deixar la voluntat en una caixeta de metall, perquè l'entrada és gratuïta (molt català això de pagar i després dir-ho gratuït...).


L'interior és formidable, ple fins al sostre d'art, en un horror vacui que està present a totes les estances de l'Acadèmia. Trobem una sala de concerts, on tots els dimarts de 20:15 a 21:15 organitzen un concert de música clàssica (preu 15 euros, anticipada 12), uns despatxos amb mobles de fusta macissa, un bust de Puig i Cadafalch que governa una taula com si fos la proa d'un vaixell víking, escultures del lladre d'art Frederic Marès (el millor pirata de la història de Catalunya), Ribalta, Viladomat, Rigalt, Madrazo, Fortuny, etc. També es pot visitar la biblioteca on trobareu les responsables de catalogar el munt d'informació i art que es troba en caixes de cartró plenes de tresors. Una visita que val molt la pena per la bellesa magnètica que atesora, i per la nul·la presència de curiosos. Cal esmentar que només està oberta de dilluns a divendres de 10 a 14 hores.

Per finalitzar la visita vull recordar que estan organitzant una taula permanent de pensament i debat, i la següent sessió és el 29 de maig a les 19 hores, sota el tema: Els nous dominis de l'art. Tenen com a convidats el Carles Duarte i el Sergio Vila-San Juan. L'entrada és lliure.

No sé si us passa el mateix, però a mi l'art em produeix gana, per tant decideixo anar a fer un mos ràpid a Can Paixano, un autèntic bar de menjar bo, ràpid i a peu dret (c/de la Reina Cristina , 7; a tres minuts a peu de l'Acadèmia). Els entrepans, de mil fòrmules, van d'1,5 euros als 4 euros, i tamé estan presents les tapes, i les llaunes de conserva, sempre regat amb cava, com mana la tradició del local. Tasto un de bacallà amb roquefort, i foie amb formatge, i el resultat és harmoniós pels sorolls del meu estòmac. S'ha de felicitar als propietaris del local que mai han volgut apujar els preus, sabent que ho podrien fer sobradament, per la quantitat ingent de persones que diàriament el trepitgen. 

El problema que se'm presenta és governar la bici amb la panxa plena, i les copetes de cava. Ben mirat la cultura sempre és de més fàcil pair amb la panxa plena, no trobeu?

dissabte, 4 de maig de 2013

Estimulem-nos fins a morir!

Ha arribat el dia d'un autoregal, sense cap motiu aparent per celebrar, més enllà del continuar viu, i més o menys fidel a un mateix. Com fer-ho diferent? Un estímul per cada un dels nostres cinc sentits, i tot en el mateix dia, fins a explotar de plaer!


Començarem per l'olfacte, i anirem a caçar olors de matí. Agafem la bici, o anant a peu, ens arribem a la platja, ens demanem un cafè o un te per emportar, i ens assentem davant del mar, per inflar els narius i contaminar-los de la salabror de la mar. Inflem els pulmons, i naveguem per la imaginació conquerint horitzons de sirenes, vaixells enfonsats, i pescant somnis a bord d'un navili pirata.

Seguim per la vista, i decidim dirigir-nos a veure una exposició de fotografia. N'hi per triar i remenar, però nosaltres escollim la del Chema Madoz a la Pedrera, perquè el blanc i negre no passa mai de moda, i per fer un homenatge a les contradiccions de la vida.

És hora de dinar, i anirem a casa a cuinar-nos alguna cosa bona. És el moment de gaudir del gust, i de pas retre un homenatge al gran Montalbán. Ens farem un ajoarriero, però aquest cop amb rap i no bacallà, acompanyat per una ampolla de Cigonyes de Peralada (100% macabeu). L'ajoarriero és molt fàcil de fer, es bull patates, dos ous, s'afegeix all, si es vol tomàquet, prèviament sofregit, oli, pebre vermell, sal, i una mica de llimona. Es tritura tot, la textura la decidiu vosaltres, i s'afegeix al rap que ha estat al foc viu durant dos minuts per banda. Deu minutets més tard, a foc lent, ja estarà per menjar. Si voleu podeu afegir-hi una mica de pebre negre al peix, i julivert picat.

Ja estem gairebé al final de l'autoregal. Ens queda l'oïda i el tacte. Doncs som-hi!. Per estimular l'oïda res millor que la música, i res millor que el talent i la joventut unides en un disc fantàstic, breu i intens, com és Elephants never forget de The Free Fall Band.

I quan el cos ens demani el súmum de l'excitació agafem el bloc de paper artesà que tenim guardat, destapem la ploma, acariciem la primera pàgina i escrivirem mil i una experiències noves d'estimulació corporal, o rememorem les viscudes, o en les inventem, o les imaginarem al revés, o...

Sempre és un bon dia per fer-nos aquest obsequi, no calen excuses, ni justificacions, només ganes de sentir-nos vius, de veure que més enllà del nostre món quotidià existeix un bol ple de noves sensacions i que tan sols hem d'allargar la mà per conquerir-ne un. Qui es pot ressistir a aquest panorama?


dijous, 18 d’abril de 2013

Em pixo de riure, recomanacions literàries per a qui no vol llegir.



Fa uns dies necessitava una injecció intravenosa d'ironia, que tan necessària és en aquests temps moderns, i vaig decidir anar a la Llibreria Laie, que està a prop de casa. Després de remenar infaustament, de no trobar res, i perdre la paciència em vaig dirigir a una de les dependentes. Resulta que li vaig caure en gràcia, i em va venir una altra a ajudar-la. Em van treure un reguitzell de llibres curiosos dels que en rescataré els dos que em van fer més gràcia, amb l'afany de convertir-los en recomancions originals de cara a Sant Jordi, el dia mundial del llibre.

El primer és del polonès Slawomir Mrozek, La vida para principiantes. Un diccionari intemporal. El que primer em va sorprendre del llibre és que han calgut cinc traductors per traduir poc més de cent pàgines, que ja diu molt sense dir res d'un autor que va estudiar arquitectura, història de l'art, i cultura oriental. En aquest llibre trobem una carta adreçada a la reina d'Anglaterra perquè un home sigui adoptat, un comptable que demana que li sigui concedit el premi Nobel, bé, millor dos que els preus s'han apujat molt, què és la moral, i com pinta la revolució. Un llibre divertit, molt amè, i que et deixa un gust a la boca de cervesa fresca i cacauets salats.

De retorn del centre d'Europa ens topem amb la nostra estimada terra. I d'aquí sorgeix un senyor que es diu Valero Sanmartí, creador del blog: http://jonomesfolloapel.blogspot.com.es/. Un messies de cara de Tom Selleck, polla bífida, i que continua escrivint estant mort, vaja un crack... Es difícil aglutinar una tona de mala llet, i el Sr. Sanmartí ho aconsegueix en poc més de dues centes pàgines, amb capítols tan interessants com: Jo només violo enxanetes, o Jo només enverino gintònics. Intentar classificar aquest llibre és una utopia, un sense sentit, una immensa idiotesa. Si mai heu volgut saber quines són les etapes vitals d'un quillo català, trobar arguments per burlar-te dels castellers, enviar a pastar fang a tots els independentistes, i partir-te el cul amb els músics més famosos del panorama català, aquest és el teu llibre.

I és que el sentit de l'humor és l'autèntica pàtria de la humanitat, i qui millor que els catalans per plasmar-ho en un llibre que és una barreja del Wilde més canalla, i de la brutalitat de Pulp Fiction. Un llibre que mereix els comentaris de la contraportada, i d'aquest em quedo amb el del Joan Joel (mala bava, altre cop): "A aquest paio l'haurien de crucificar a la creu de Sant Jordi".

I fins aquí les recomanacions literàries per la diada del llibre. I recordeu una cosa molt important a l'hora de comprar roses, per més bona olor que facin, sempre tenen espines. Ara no sé si estava parlant de roses, o de rosses, però ben mirat, el consell serveix per ambdues. Bona lectura!






dilluns, 1 d’abril de 2013

Connexió Far West - Barcelona



Tot va començar guaitant els atmetllers florits fa un parell de dies, de camí a Vallbona de les Monges, un dels elements del triangle de la Ruta del Císter. Estem a la comarca de l'Urgell, el conegut com a Far West català, la denominació del qual ve donat pel sentit de l'humor de la joventut de l'interior. Bé, anem al gra, si agafeu la ruta de la carretereta que passa pels pobles, la de Sant Martí de Maldà, podeu contemplar els magnifics camps d'atmetllets i vinya.

Estàvem en aquest camí quan passant pel poble de Maldà vaig pensar en la Baronia de Maldà i en el famòs Baró de Maldà. Aquest home peculiar on els hi hagi, va escriure un dietari de 60 volums, titulat Calaix de sastre, de forma ininterrumpuda entre el 1769 i 1819. No cal dir l'enorme suc que se'n pot extreure, i l'estil satíric de l'autor és un plaer enorme pel lector. Actualment el Palau Maldà hi trobem les galeries que porten el seu nom, i els cinemes Maldà, on es pot veure fins a set pel·lícules pel preu d'una entrada. Pels més curiosos dir que a l'entrada de les galeries a la dreta encara es conserva l'escut familiar.

Aquesta fou la primera connexió Far West - Barcelona, però no fou l'única. A l'endemà vam agafar el cotxer per anar a comprar oli a Artesa de Segre. I vam passar per Agramunt, i allà hi ha el poble de Puelles. Aquest fet em va transportar immediatament al Monestir de Sant Pere de les Puel·les o Puelles, de monges benedictines, i ocupat 945 anys sense interrupció per aquestes serventes de Déu. El poble de Puelles, molt petit, hi destaca l'església de Santa Anna, i el carrer de Sió, i està a prop d'Agramunt famòs pels torrons artesanals, i per l'espai Guinovart que mereix una visita, tot sigui dit!



Dues connexions ben curioses aquestes, vaig pensar després. I és que Catalunya és un país molt petit, costerut, i ple de replecs sorprenents. On val la pena endinsar-se per descobrir autèntiques meravelles com Vallbona de les Monges, una de les poques construccions que es poden contemplar amb llum natural, i on es troba la tomba de Violant d'Hongria, esposa de Jaume I.

Per acabar la ruta destaparem una ampolla de cava Analec, Gualech, criat durant 34 mesos, sense comparació a casa nostra, per la seva textura i sabor. I és que al Far West un pot trobar-se, fins i tot, un mar de bombolles.












diumenge, 17 de març de 2013

La victòria la trobem en la mirada de l'altre



En època de desànim, de crispació, de desesperació, cal fer una passa endarrera i guaitar-ho tot des de la distància. Netejar la teranyina que ens volen posar davant dels ulls, i veure que només hi ha una possible sortida a una estafa perversa que vol destruir l'esperança per engreixar unes butxaques que mai es veuran plenes.

Per això avui he decidit recomanar petites victòries, concretament tres pel·lícules. La primera d'elles és la més antiga, Walk in water (Lalehet al hamayin). Pel·lícula israeliana entorn el conflicte palestino-israelí, i les reminiscències nazis, també ho és sobre la intolerància, els prejudicis, el dol, i l'amor. El protagonista és un assassí del Mosad que ha de fer de guia d'un jove alemany, per esbrinar si el seu avi, antic cap nazi, és encara viu. El jove alemany simbolitza tot el que és contrari en el protagonista, vitalitat, homosexualitat, sensibilitat, obertura de ment, pacifisme... En el transcurs de la pel·lícula es veu com es van enderrocant les barreres que els separen.

El segon cas és tracta de Battle in Seattle. Narra la lluita d'un grup de persones per denunciar les injustícies que produeix l'OMC (Organització Mundial del Comerç) en el món, a través de boicotejar, i paral·litzar la trobada d'aquesta a Seattle l'any 1999. Unes 100000 persones distribuides en diferents punts de la ciutat aconsegueixen desarticular la trobada, i posar la polícia de l'estat en una posició ridícula. L'estructura de la pel·lícula pot ser fluixa en algun moment però el fons del contingut és, a hores d'ara, més viu i necessari que mai.




Per últim queda una pel·lícula que podeu veure actualment en el cine: Món petit. L'Albert Casals, famòs per l'aparició fa uns anys del llibre El món sobre rodes, amb la companyia de la seva parella, l'Anna Socías, emprenen un viatge fins el lloc més allunyat del món, un far de Nova Zelanda, amb només 20 euros a la butxaca, 200 dies, i uns 30000 kms de distància. Serà possible aquesta aventura? Arribaran a aconseguir el somni de trencar una altra vegada les barreres d'allò impossible?

Davant d'aquest panorama un es pregunta què és la victòria, a on ens portarà tota aquesta lluita diària de milers i milers de persones. I sense arribar a cap conclusió podem afirmar, amb rotunditat, que la victòria no és res més que el camí que recorrem, la constatació que tot allò que ens envolta és fruit de la lluita dels inconformistes, dels que un dia van dir que la victòria es troba en la mirada de l'altre.  

dimecres, 20 de febrer de 2013

Les tríades xineses: assassinats en el veïnat





Negre com la xocolata 90% cacau, com el cafè doble després d'una nit d'insomni, com el fons d'un pou sec. Així es presenta el nou i brillant llibre d'Andreu Martín, Societat Negra. La història t'atrapa des de la primera coma fins el darrer punt. Ben aviat el lector es trobarà un cap tallat d'una dona sobre un cotxe, i el seu cos nu sota un camió. Més endavant cauran més cadàvers, una família sencera, un nacional que no es refia dels mossos, uns mossos massa poc valorats, un jutge amb pressa, uns mitjans de comunicació desbordats, unes maras a l'ombra, i molta mala llet de l'autor. Tot aquest còctel servit amb un estil cada cop més bell, excel·lent en la trama policíaca, ple de detalls ben documentats. Una joia de novel·la negra, que va més enllà del gènere per dibuixar, amb traç precís, una Barcelona de tercera filera, oculta sota cartells de Venta al por mayor, uns negocis tan rentables, com els casinos de Las Vegas.

Seguint l'estela del Montalbán més crític, de l'Izzo més desesperat, del Camilleri més cínic, del Márkaris més destructor, trobem l'Andreu Martín en el moment més dolç de la seva carrera literària. Lluny dels Flanagan, centrat en l'actualitat, i en el món adult, Martín desplega tots els seus coneixements, i múltiples assessors, per teixir una novel·la a l'alçada dels grans del gènere, no només de la Mediterrània, sinó de la història com podrien ser en Chandler, en Simenon, Christie, etc.

A més a més, té el tarannà d'aquell que no s'ho creu, que continua fent la seva vida de sempre, que a la mínima dóna un cop de mà a qui el demana. L'Andreu és així, a les antípodes de l'escriptor aïllat, superb i despectiu. Pencaire nat, picapedrer de les lletres, es mereix les més grans felicitacions del món dels lectors, per aquest últim regal, una peça magistral que sona que trona, i que segur que no deixarà ningú indiferent.

Què són les tríades xineses? I els bancs clandestins? És normal la concentració de negocis xinesos al voltant del carrer Trafalgar? I què són les maras, com els Black Panthers desmantellats ahir per la polícia? També podem aprofundir en el coneixement de les arts marcials, i sobretot passar unes hores enganxat al sofà amb els ulls clavats a les pàgines d'aquest magnífic llibre.

Em sobren els arguments per recomanar aquesta novel·la, o la xerrada que l'Andreu farà aquesta tarda a les 19 hores a l'Ateneu Barcelonès. Ara només falta el vostre valor per llegir-lo, per conèixer l'inspector en cap Cañas, i endinsar-vos en el món de les tenebres xineses, i sortir indemnes de la mort que us envoltarà fins ben entrada la nit.

dimecres, 16 de gener de 2013

París l'encant d'una esplendor passada



A poques hores de retrobar-me amb París per tercera vegada, acabo de llegir l'última pàgina del fantàstic llibre d'Edmund White titulat París, d'Ediciones Península, un magnífic relat sobre el que un passejador ociós, el que els francesos diuen flâneur, es pot trobar per la capital de França, a més a més d'un munt de digressions que salten els segles a gust de l'autor.

El llibre comença explicant perquè París és una gran ciutat, i el tarannà dels francesos: "(...) nadie en París se preocupa por los asuntos sexuales del presidente, y la única cosa que la mayoría de la gente pone en duda acerca de Lionel Jospin es que sea demasiado protestante para tener querida. La hija ilegítima de Miterrand, Mazarine, disfrutó de un breve momento de popularidad después de la muerte de su padre, hasta que hizo algo realmente criticable y publicó una novela mediocre".

En les menys de dos centes pàgines el lector trobarà un reguitzell interminable d'informació que no surt en els altres llibres sobre la capital francesa, Balzac defineix als parisencs de la següent manera: "intoxicado con cada cosa nueva que ocurre de un día para otro, el parisino, sea cual sea su edad, vive como un niño. Se queja de todo, lo tolera todo, se burla de todo, lo olvida todo, lo desea todo, lo prueba todo, lo siente todo con pasión, lo abandona con frivolidad... sus reyes, sus conquistas, sus ídolos, estén hechos de bronce o de cristal...". El llibre també ens descobreix un munt de personatges extravagants com el músic Sidney Brechet, la ballarina sensual Baker, l'escriptora Colette, Foucalt, etc. Històries de l'Hotel Lauzun on artistes i pintors com Baudelaire, Gautier, Balzac, Daumier, Manet es col·locaven amb pastissos de haixix, el freaky Museu Gustave Moreau, on va estar enterrada primer la Maria Antonieta abans de portar-la a Saint Denis, o la sublim Sainte-Chapelle, la petita esglèsia que el crèdul de Sant Lluís va fer construir per allotjar una estella de la Veritble Creu, i una gota de la llet de la Santa Mare.

Tot i això i molt més trobareu en aquest peculiar llibre de viatges de l'escriptor d'Ohio, perquè París sempre amaga tresors, i sorpreses misterioses pels seus passejadors pacients i ociosos, que la saben tractar en la justa mesura entre l'admiració, i la total indiferència. Bon voyage!