dijous, 18 d’abril de 2013

Em pixo de riure, recomanacions literàries per a qui no vol llegir.



Fa uns dies necessitava una injecció intravenosa d'ironia, que tan necessària és en aquests temps moderns, i vaig decidir anar a la Llibreria Laie, que està a prop de casa. Després de remenar infaustament, de no trobar res, i perdre la paciència em vaig dirigir a una de les dependentes. Resulta que li vaig caure en gràcia, i em va venir una altra a ajudar-la. Em van treure un reguitzell de llibres curiosos dels que en rescataré els dos que em van fer més gràcia, amb l'afany de convertir-los en recomancions originals de cara a Sant Jordi, el dia mundial del llibre.

El primer és del polonès Slawomir Mrozek, La vida para principiantes. Un diccionari intemporal. El que primer em va sorprendre del llibre és que han calgut cinc traductors per traduir poc més de cent pàgines, que ja diu molt sense dir res d'un autor que va estudiar arquitectura, història de l'art, i cultura oriental. En aquest llibre trobem una carta adreçada a la reina d'Anglaterra perquè un home sigui adoptat, un comptable que demana que li sigui concedit el premi Nobel, bé, millor dos que els preus s'han apujat molt, què és la moral, i com pinta la revolució. Un llibre divertit, molt amè, i que et deixa un gust a la boca de cervesa fresca i cacauets salats.

De retorn del centre d'Europa ens topem amb la nostra estimada terra. I d'aquí sorgeix un senyor que es diu Valero Sanmartí, creador del blog: http://jonomesfolloapel.blogspot.com.es/. Un messies de cara de Tom Selleck, polla bífida, i que continua escrivint estant mort, vaja un crack... Es difícil aglutinar una tona de mala llet, i el Sr. Sanmartí ho aconsegueix en poc més de dues centes pàgines, amb capítols tan interessants com: Jo només violo enxanetes, o Jo només enverino gintònics. Intentar classificar aquest llibre és una utopia, un sense sentit, una immensa idiotesa. Si mai heu volgut saber quines són les etapes vitals d'un quillo català, trobar arguments per burlar-te dels castellers, enviar a pastar fang a tots els independentistes, i partir-te el cul amb els músics més famosos del panorama català, aquest és el teu llibre.

I és que el sentit de l'humor és l'autèntica pàtria de la humanitat, i qui millor que els catalans per plasmar-ho en un llibre que és una barreja del Wilde més canalla, i de la brutalitat de Pulp Fiction. Un llibre que mereix els comentaris de la contraportada, i d'aquest em quedo amb el del Joan Joel (mala bava, altre cop): "A aquest paio l'haurien de crucificar a la creu de Sant Jordi".

I fins aquí les recomanacions literàries per la diada del llibre. I recordeu una cosa molt important a l'hora de comprar roses, per més bona olor que facin, sempre tenen espines. Ara no sé si estava parlant de roses, o de rosses, però ben mirat, el consell serveix per ambdues. Bona lectura!






dilluns, 1 d’abril de 2013

Connexió Far West - Barcelona



Tot va començar guaitant els atmetllers florits fa un parell de dies, de camí a Vallbona de les Monges, un dels elements del triangle de la Ruta del Císter. Estem a la comarca de l'Urgell, el conegut com a Far West català, la denominació del qual ve donat pel sentit de l'humor de la joventut de l'interior. Bé, anem al gra, si agafeu la ruta de la carretereta que passa pels pobles, la de Sant Martí de Maldà, podeu contemplar els magnifics camps d'atmetllets i vinya.

Estàvem en aquest camí quan passant pel poble de Maldà vaig pensar en la Baronia de Maldà i en el famòs Baró de Maldà. Aquest home peculiar on els hi hagi, va escriure un dietari de 60 volums, titulat Calaix de sastre, de forma ininterrumpuda entre el 1769 i 1819. No cal dir l'enorme suc que se'n pot extreure, i l'estil satíric de l'autor és un plaer enorme pel lector. Actualment el Palau Maldà hi trobem les galeries que porten el seu nom, i els cinemes Maldà, on es pot veure fins a set pel·lícules pel preu d'una entrada. Pels més curiosos dir que a l'entrada de les galeries a la dreta encara es conserva l'escut familiar.

Aquesta fou la primera connexió Far West - Barcelona, però no fou l'única. A l'endemà vam agafar el cotxer per anar a comprar oli a Artesa de Segre. I vam passar per Agramunt, i allà hi ha el poble de Puelles. Aquest fet em va transportar immediatament al Monestir de Sant Pere de les Puel·les o Puelles, de monges benedictines, i ocupat 945 anys sense interrupció per aquestes serventes de Déu. El poble de Puelles, molt petit, hi destaca l'església de Santa Anna, i el carrer de Sió, i està a prop d'Agramunt famòs pels torrons artesanals, i per l'espai Guinovart que mereix una visita, tot sigui dit!



Dues connexions ben curioses aquestes, vaig pensar després. I és que Catalunya és un país molt petit, costerut, i ple de replecs sorprenents. On val la pena endinsar-se per descobrir autèntiques meravelles com Vallbona de les Monges, una de les poques construccions que es poden contemplar amb llum natural, i on es troba la tomba de Violant d'Hongria, esposa de Jaume I.

Per acabar la ruta destaparem una ampolla de cava Analec, Gualech, criat durant 34 mesos, sense comparació a casa nostra, per la seva textura i sabor. I és que al Far West un pot trobar-se, fins i tot, un mar de bombolles.