dissabte, 20 de setembre de 2014

Molts quilograms de sàtira sense guarnició.



No puc, ni vull, reprimir l'impuls insà d'escriure aquestes línies tot just acabat el llibre Memorias líquidas d'Enric González (no confondre amb els llibres líquids de Zygmunt  Bauman), tot un encert de la gent de la revista digital Jot Down (molt recomanable també), que narra les peripècies periodístiques de l'autor durant més de trenta anys de professió.

El llibre dispara, mossega, fins i tot pot escandalitzar a més d'un, sobretot per com s'explica que es va narrar la guerra d'Irak, o les connivències entre la publicació de la investigació del cas de Banca Catalana i la futura direcció de La Razón.

L'escrit és molt més que això, és un homenatge a l'ofici de periodista, a la passió per escriure, a l'emotiva història, potser necrològica, del gran diari El País, a les ganes de viure, si pot ser bé, a l'honestedat, a la fidelitat dels amics, al respecte professional.

No tenir pèls a la llengua no vol dir ser forçosament maleducat, ni barroer o avorrit. Aquestes memòries són un vici, divertidíssimes i porten a una reflexió posterior, no només periodística, sinó vital, sobre qui som i què volem. 

Més que un atac d'ego, despullar-se de tal manera suposa un acte de valentia, de mirar-se a un mateix i reconèixer-se tant en els defectes com en les virtuts, i això costa, és una fita on molts no hi arribaran per més anys que facin, per més espelmes que acumulin en els respectius pastissos d'aniversari.

Podria ser que estigui imbuït per l'amor literari que sento pel seu pare, Francisco González Ledesma, que em faci escriure aquestes línies, sinó més aviat una enveja sobre com escriure d'una manera profunda, amena i divertida.

L'Enric suposa una barreja entre vividor, culte, inquiet i aventurer digne d'admirar, que es riu de tot sempre partint d'un mateix, que venera allò autèntic de la vida i detesta la mediocritat i l'ostentació del poder.



Vaja una bona dosis per superar el tedi vital, i afrontar la resta del dia amb un somriure fabricat per records. Si algú no l'he convençut suficient no passa res, pot agafar qualsevol de les Historias escrites per aquest home des de Nova York, Roma o Londres i assaborir-les com cal.

Fet i fet un llibre és per gaudir-lo, i si no, doncs es tanca i a fer punyetes. Ara estic pensant en obrir un de la Liudmila Ulítskaia, però abans faré una escapadeta a la platja, per aprofitar aquest estiu que no vol morir, sense abans fer-nos patir més del compte. Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada