diumenge, 23 de febrer de 2014

Roma i el Vaticà un matrimoni de conveniència



El Vaticà ens atrau, sigui pel misticisme, per les numeroses conspiracions difoses, més irreals que reals, per la lluita pel poder, per la història peculiar d'aquesta ciutat-estat creada entre Mussolini i Pio XI en el pacte de Letrán del 1929. 

És per aquesta raó, entre d'altres, que vaig anar a escoltar la xerrada sobre aquest a la Bcnegra (setmana de novel·la negra a Barcelona), i on vaig escoltar per primera vegada a l'Enric González. Em va cridar l'atenció el que va dir, però sobretot com ho va dir, i és per això que vaig decidir, en un atac d'impetuositat, recórrer les biblioteques per poder llegir el seu llibre Historias de Roma (editorial RBA). 

Un llibre que utilitza la frase de Sciascia "Italia es un país sin verdad", com a bandera-eslògan, que no és una guia turística, ni una crònica de corresponsal, ni un dietari, però sí tot alhora, sumat a un cant al cinema, al bon menjar i a l'amistat, no pot decebre de cap de les maneres: "En Ghezzi hay de todo, desde cálices hasta calzoncillos. Y no pasaría de largo sin comprar, al menos, unos calcetines rojos de cardenal. Los más viciosos, o los que deseen una auténtica experiencia cardenalicia, pueden comprar también un liguero rojo como el que suelen utilitzar los príncipes de la iglesia cuando visten de gala". 


I encara més si està escrit amb una ironia matisada, un gran talent d'observador i una tolerància delicada cap a tot allò que a un l'envolta, sense abandonar la rotunditat de certes realitats poc subjectives:  "Uno de ellos, una mujer llamada Adriana Faranda, ya no es ni idealista, ni imbécil, ni cruel: lo aseguro, he tenido el placer de conocerla. Cuando salió de la cárcel vendió todas sus propiedades, un pisito heredado y poco más, y distribuyó el dinero obtenido entre familiares de las víctimas de las Brigadas Rojas".

Hi ha moments que llegint el llibre de l'Enric la meva memòria s'ha anat a fragments de pel·lícules de Sorrentino, concretament dues Il divo i La grande bellezza, i d'altres moments a la meva estada fa anys a la ciutat eterna, gràcies de nou. També m'ha despertat les ganes de conèixer l'obra de l'actor Alberto Sordi i del director de cinema Mario Monicelli, i comprovar personalment si el cafè de la Cafeteria San Eustachio és realment el millor de Roma, i perquè no d'Itàlia. 


És un goig enorme llegir llibres com aquest, directes, entretinguts, documentadíssims, intel·ligents i breus. Sí breus, perquè tot això està dins de cent vint-i-tres pàgines. Tot un luxe pels mandrosos, o pels exigents que pensen els llibres que els queden per llegir mentre ho estan fent. I com no sé com acomiadar-me d'aquest article i de vosaltres he decidit deixar-ho en mans del Sr. González que en sap més que un servidor: "Una cosa, la verdad, sin la cual Roma lleva muchos siglos viviendo bastante bien. Por decirlo a la manera romana, in bellezza". Per què a qui l'interessa la veritat i la capacitat d'abstracció quan estàs rodejat de tanta bellesa?
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada