El xaman i jo. L'illa d'Olkhon, Sibèria.

Era el 4 d'agost, i veníem de més de sis hores de trajecte terrestre i marítim. La sorra és feia massa feixuga pels peus, i el sol començava a marcar-nos la pell. Vam arribar a l'indret on s'estava realitzant el Festival Internacional de Xamanisme, estàvem a les afores del poble d'Huzhir, a l'illa d'Olkhon, en ple llac Baikal, a uns 9500 kms de casa.

La celebració feia hores que havia començat, i en quedaven poques per acabar-se. L'escenari quadricular, de dimensions similars a un petit camp de futbol, estava rodejat per un parell de centenars de persones. Els homes separats de les dones,  i els xamans separats de la resta. Dues enormes olles fumejaven dins de forats excavats a la terra. En un dels extrems una sèrie de taules ocupades pels ajudants dels xamans, mentre que en un altre vèrtex, dins de tendes, residia tota la indumentària utilitzada per aquests.

La reunió era per netejar els nostres esperits a través del foc, fum, aigua, i terra. Primer de tot calia tocar les arrels beneïdes dels bedolls, després escriure en un paper un nom, un mal o una preocupació que seria llegida i incinerada, més tard fer les donacions (vodka, llet, dolços, galetes...) als esperits al costat de la foguera, espassar-te les cendres pescades al vol, i per últim rebre sobre la pell el fum purificador de les olles. En l'últim moment, si no participaves en l'acte, havies d'apartar la mirada per no ser el nou receptor dels mals esperits sortints. Tot acompanyat del soroll incessant de desenes de timbals, els càntics ancentrals de sonoritat gutural enfocats cap a les Roques Xamàniques (dues enormes pedres punxagudes que descansen sobre el llac), un dels llocs més importants d'Àsia pel xamanisme.

Un cop finalitzat l'acte, ens acostem cap a un d'ells per tal de poder parlar una estona. Tenim sort a la primera. S'assenta sobre un banc, jo davant d'ell al terra. Ens mira intensament, divertit, sembla que ens conegui des de fa temps. Inicio les preguntes amb un gens dissimulat entusiasme. Gràcies a la magnífica traducció de la Lisa podem parlar llargament. El temps s'atura, i ell parla sense cap intenció de voler-lo aturar.

Els xamans neixen sempre amb una senyal, no sempre la mare coneix que n'engendrarà un. Aquesta està present en el cos, pot ser a la pell en forma de taca, cicatriu, protuberància, etc. Aleshores en diferents moments de la vida de la persona "Ells", els esperits, s'hi comuniquem, no amb paraules, només amb imatges, similars a fotogrames que es mouen com imatges mentals. El nostre xaman explica que ell no ho volia ser. Va tenir la seva primera visita als dos anys, i repetidament fins els 27 anys, que, sent comunista i membre organitzador del Komsomol, va donar-ser per vençut i acceptà el seu destí. Afegeix que si la persona es nega a ser-ho "Ells", assenyala amb els ulls al cel, el poden fer parar boig, o portar-lo a la mort, i després triar una altra persona. Hi ha tres tipus de xamans: els blancs, els negres i els darjans. Els primers són capaços de curar, tenen el coneixement de l'inici de la vida humana i de les coses; els segons són els que es comuniquen amb els esperits; i els últims són els creatius, els que creen a través de les mans, amb qualsevol material, com per exemple el ferro.

Ells és un xaman negre. Quan li preguntem què sent quan rep la informació condensada en imatges per part dels esperits ens diu que res. Ell és un simple transmissor de la informació, un canal. Si la persona que ha vingut a consultar ho fa amb males intencions, els esperits li faciliten informació equivocada, i quan marxa se'n riuen d'ella, amb l'estupefacció del xaman.

De cop deixa enlaire l'explicació i em demana que li ensenyi les mans. Em mira i parla sobre mi, de la meva futura descendència. Un cop ha acabat li agraeixo l'atenció rebuda i ens acomiadem amb una forta abraçada. Deixem darrera les restes de la foguera, els quatre estendards voleiant, i la sensació que tot allò no ha estat real, només un acte de pura màgia, un camí d'anada a un món massa llunyà. I els esperits ens porten cap a menjar alguna cosa, que la gana no perdona a ningú.