Escollir les paraules per parlar de La promesa del alba de Romain Gary és d'allò més complicat. Saber destriar l'escriptor del personatge, la literatura de la biografia, la imaginació del fet verídic, tasca impossible d'assolir. Així és ell, capaç de guanyar dues vegades el Premi Goncourt, quan només es pot guanyar un cop, batallar en la segona guerra mundial com a pilot, condecorat amb la Creu de Guerra de mans de De Gaulle, anomenat caballer de la Legió d'Honor i Heroi de Guerra, capaç de comprendre nou llengües, diplomàtic francès i representant de Francia a l'ONU, i matar-se en el seu pis de París l'any 1980.
En aquest llibre Romain ens explica la seva vida sense pèls a la llengua, de l'amor malaltís de la seva mare cap a ell (capaç d'enviar-lo a matar a Hitler), de la seva recerca de la bellesa i de l'amor absolut (de petit arriba a menjar-se una sabata per demostrar el seu amor a una nena), de l'heroicitat i mediocritat de l'ésser humà, de la imaginació per suportar la pobresa, de la superació personal a través del desig dels altres.
Estem, sens dubte, davant d'un gran de la literatura, d'un caçador incansable dels plaers de la vida, d'un home atrapat per la melancolia d'un somni inabastable. A través de les pàgines d'aquesta història viatjarem per la Polònia orgullosa i derrotada, per l'arrogància salvadora d'Anglaterra, per la França creguda, elegant, majestuosa, pel nord d'Àfrica en moments convulsos.
Desfilarem sempre al límit de la vida i la mort, sabent que el pitjor no és morir, sinó no haver viscut prou. "He vivido" són les últimes paraules del mestre, i a fe de Déu que són certes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada